Temps de flors, temps de nens

Ja feia massa temps que no pujàvem a Girona i aquest cap de setmana, amb l'excusa de que era Temps de Flors, hi vam anar a veure el nou pis de l'Àngel i la Núria. De fet els darrers anys, cada vegada que ens veiem han canviat de vivenda. Si continuen a aquest ritme d'aquí uns any ses convertiren en nòmades.La pluja, que ens va acompanyar tot el camí, transformava el paisatge en un quadre expressionista de taques verdes, grogues i vermelles en constat moviment. L'espectacle de colors resultava tant hipnòtic que fins i tot feia difícil concentrar-se exclusivament a la carretera.

Quan vam arribar de seguida vàrem ser assaltats per la Laia i l'Arnau que ens esperaven amb ganes de gresca. Especialment l'Arnau al que els seu propi pare anomena "Bin-Laden". La veritat es que impossible fer-se a la idea del que suposa el dia a dia amb dos fills. No es pot abaixar la guàrdia mai. Encara que tot rutlli allò és un no parar des que s'aixequen fins que se'n van al llit.Una vegada amb els nens dormint per fi vam poder mantenir una conversa d'adults. Tot i que tots quatre estàvem esgotats la vetllada es va anar animant a base de limoncello i sense que ens adonesim ens van donar quatre de la matinada. I teníem pensat matinar i fer una sortida en bici...I havia de de dormir en un matalàs inflable...

Doncs no. No se si va ser gràcies al limoncello o que, però vaig dormir de conya... fins que els nens es van aixecar amb ganes de guerra... I els adults, evidentment, estàvem absolutament fets pols. O sigui que tot i que feia un dia preciós per sortir en bici, vàrem canviar de plans i vàrem decidir fer un tomb tranquilament per Girona i dinar fora.

La ciutat, tot i la suau pluja(o precisament per això), estava preciosa. Ni tant sols l'aigua gosava deslluir las instal.lacions florals. I es que a Girona sembla que tot flueixi amb una placidesa que els barcelonins mai tindrem. Suposo tot és una qüestió de mida: és una ciutat petita, la gent es coneix i això fa que tothom sembli més relaxat.

Vàrem fer tomb i vam buscar un lloc on els nens pugessin menjar sense problemes. Un italià sempre és un bon recurs: pasta i bistec són els plats favorits de tots els nens. I a nosaltres una pizza ja ens estava bé. A la sortida plovia amb ganes, i l'Àngel i jo vàrem haver de fer una excursió fins al cotxe, per que amb dos que es mullessin ja n'hi havia prou.

Tot i la pluja, el camí de tornada se'm va fer força curt. No se si va ser per l'animada conversa o per que podia anar relaxat sense el perill de que algú se'm llancés a sobre...Hem de fer per veure'ns més sovint per que las bones amistats cal cuidar-las.
_